Hui finalitzem
la nostra aventura com a "blogueres" podent dir que ha sigut una gran experiència estar
en aquest món durant alguns mesos.
Hi ha una dita que diu que cada dia s'aprèn algo nou, i aquest és el missatge que hem volgut transmetre cada setmana amb les nostres entrades.
Esperem que haja
segut del vostre gust tot el comentat sobre disfonia, i que hagen sigut d’interès
totes les activitats i el material suggerit en aquest Blog.
Finalment, ja que aquesta
va ser l’ultima entrada que publiquem, volem deixar un vídeo que ens identifica
a les dos:
“SÍ, SOM
LOGOPEDES”
No ens acomiadem amb un "adéu" sinó amb un "fins sempre"!
La veu cantada existeix espontàniament, però l’absència de
preparació tècnica pot portar diferents problemes futurs. Molts cantants actualment utilitzen micròfon i solen tenir problemes per projectar
les seues veus.
En la formació pel cant es poden aplicar algunes regles
generals:
El cant s’ha de percebre per l'audiència com una activitat
lliure i natural.
En cap moment els cantants han de mostrar signes d’esforç
en la producció i el manteniment del to vocal.
Les habilitats per a cantar necessiten temps de pràctica i
perseverança per desenrotllar-les plenament.
La tècnica vocal no ha de ser un fi en si mateixa.
L’extensió tonal en veu parlada està al voltant de 1 octava
i la veu cantada en 2 octaves.
Els procediments que s’han descrit per a classificar la veu
dels cantants són molt variats i es basen en diferents aspectes: l’extensió
tonal, el timbre, la intensitat, el color, el volum, tipus morfològic, la
longitud i mida de les Cordes Vocals i altres elements ressonadors.Tanmateix, la veu d’un
cantant pot evolucionar conforme va millorant la seua tècnica vocal, per això
pot ser precipitat fer-ne una valoració inicial.
Les veus es classifiquen en: soprano, contralt, tenor i
baix. La veu de soprano es classifica en soprano i mezzosoprano i la de baix en
baix profund i baríton. Les veus d’altura tonal mitjana són les més comunes en
un i altre sexe.
A continuació anem a veure un vídeo il·lustratiu de cada tipus de veu:
VEU DE SOPRANO:
VEU DE CONTRALT:
VEU DE TENOR:
VEU DE BAIX:
LA DISÒDIA
La Disòdia és el terme utilitzat per a definir qualsevol
dificultat o alteració en la veu cantada. Les principals disòdies observades en
la pràctica del cant són:
Trencadures de passatge, la fatiga vocal en l’emissió
d’aguts o greus.
Presència de ronquera específica a la regió d’aguts o
greus.
Presència permanent de la ronquera després de l'ús de la
veu cantada.
Dificultats en l'emissió de notes en legato o staccato.
Dificultats en el manteniment dels canvis en la veu en
diversos programes musicals.
Pèrdua de l’extensió vocal, especialment en el més agut
de la tessitura per a cada registre.
FACTORS DE RISC DE DISÒDIA: el reflux gastroesofàgic, infeccions
dels òrgans supralaringis, utilització de la veu cantada durant el període
menstrual
QUAN S’HA DE BUSCAR L’AJUDA D'UN ESPECIALISTA?
Hem de buscar l'ajuda d'un especialits quan hi ha
presència i permanència de la ronquera després de vint minuts de la utilització
de la veu cantada, tant en els assajos com en presentacions; quan tenim sensació de tensió
interna excessiva i dolor localitzat en la laringe, sensació de picor, cremor o
sequedat, moc i necessitat d’aclarir la gola. També si descobrim trencadures dels
passatges, pèrdua de rang vocal, buf en la veu i dificultats en les notes
sostingudes en legatto en la nostra veu. Per últim tambñe serà necessari buscar ajuda quan experimentem alteracions de l'articulació temporomandibular, dolor unilateral en la
cara i incomoditat en empassar, especialment després de la veu cantada.
En aquesta pàgina web podem sentir una veu cantada amb lleugera ronquera i molt d'escap d'aire: Defecte al cantar la nota Sol
Les persones per a les quals és imprescindible l'ús
continuat de la seua veu al lloc de treball són el
que anomenem professionals de a veu. S'inclouen locutors de ràdio i televisió, docents,
cantants, polítics, venedors, actors i tots aquells professionals per als quals
la veu és una eina de treball.
Els símptomes més freqüents són una pèrdua d’intensitat o
potència vocal, ruptures en la veu o pèrdua d’harmònics en el timbre.
Si hi ha un mal ús i abús de la veu de forma continuada més una mala tècnica vocal, poden aparèixer clars signes disfuncionals i inclús
orgànics. Quan totes aquestes manifestacions apareixen es el moment de visitar
a l'ORL i poder així inicial una teràpia vocal.
Algunes de les variables que incideixen en una mal ús
vocal son:
VARIABLES
EXTERNES:
Excés d'hores
seguides de treball amb la veu o horaris descompensats.
Problemes
familiars o personals.
Excés de treball
o compatibilitzar el treball amb altres activitats.
Condicions
físiques i ambientals dels llocs de treball, aules, auditoris, carrer, etc.
VARIABLES
INTERNES:
Mals hàbits
desenvolupats durant l'exercici de la professió, com cridar o no hidratar la
laringe.
Desatenció o
poca preocupació respecte de l'ús vocal en la seua professió.
Problemes relacionats amb l'ansietat i
l'estrès o la pròpia personalitat.
Problemes de
salut relacionats o no amb el funcionament de l'aparell fonador.
No posseir una
tècnica vocal adequada.
Algunes de les mesures que s'han de prendre per a cuidar
els possibles problemes que apareixen a la veu, i que serien recomanades pel logopeda a l'inici d'una intervenció, serien:
- El control sobre
el tipus respiratori.
- Hidratar la
laringe amb aigua.
- Evitar el consum
de substàncies tòxiques.
- Evitar beure
molt fred o molt calent i consumir aliments irritants.
Les característiques de la disfonia infantil tenen a veure
amb les disfonies Hiperquinètiques, ja que la majoria tenen un component
funcional d’abús i/o mal ús vocal, amb o sense lesió.
Els símptomes observables són: veu d’esforç, tensió al coll,
veu amb intensitat alterada, ronquera, veu bufada i pèrdua dels aguts. De
vegades se suma la sensació de cos estrany, dolor o dificultats d’empassar.
Les disfonies infantils més freqüents són les disfonies
adquirides, funcionals, els nòduls i els edemes. La franja d’edats en què hi
ha més consultes és la que va dels 8 als 10 anys.
ELS EDEMES FUSIFORMES
Es tracta de lesions molt freqüents en els xiquets. Tenen forma
allargada i una extensió major que la dels nòduls. Solen ser bilaterals i poden
arribar a ocupar tota l’extensió de la C.V., com podem veure a la imatge de la dreta.
La veu dels xiquets amb aquesta patologia presenta una
disfonia severa. La seua intensitat està elevada en veu conversacional. La
freqüència fonamental està agreujada i tenen pèrdua d’aguts.
La veu és
perceptivament ronca, bufada, i amb sensacions d’esforç. Són resistents a la rehabilitació vocal i de vegades està indicada la
microcirurgia.
En primer lloc per a la rehabilitació es recomana dur a terme un Programa d'Higiene Vocal adaptat a la disfonia infantil, que inclouria pautes com evitar la presència de fum de tabac, assegurar un alt grau d'hidratació del xiquet, evitar ambients amb molt de soroll i convidar a tots el familiar a controlar la intensitat vocal.
A continuació es duria a terme un Programa de Modificació de la Conducta Vocal, que consistiria en la modificació dels patrons vocals disfuncionals per altres més adequats. Per tal d’aconseguir
aquest canvi és comú planificar i proposar programes de modificació de conducta
a casa i a l’escola
A CASA: els pares han de proporcionar uns hàbits vocals adequats que faciliten
l’adquisició d’una bona higiene vocal per part del xiquet. No han de castigar
els mals usos vocals del xiquet ni reforçar la disfonia fent-li més cas quan
està disfònic. Els pares poden ajudar a aconseguir una millora de la
respiració, postural, d’higiene vocal i inclús dels usos de la veu que fa el
xiquet a casa.
A L’ESCOLA: no és la responsable del tractament logopèdic del xiquet disfònic, però el tutor pot
ajudar que el xiquet amb disfonia evite les situacions en què la veu es pugui
danyar i empitjorar.
Els objectius que es treballen en les disfonies infantils
són els mateixos que per a les disfonies hiperquinètiques però amb adaptacions
pedagògiques.
A continuació adjuntem un vídeo al que podem veure xicotets exercicis que ens servirien per al tractament d'una disfonia infantil.
PUBERFONIES, EL CANVI DE VEU
Es tracta de la incapacitat d’eliminar la veu de to agut de
la pubertat i substituir-la per la de to més greu de l’edat adulta, en
presència d’una laringe estructuralment normal. Aquest problema s’observa quasi
exclusivament en adolescents i adults masculins. Les conseqüències per a un
adult que mostra la veu de falset són nombroses: de vegades es creu que són
efeminats, passius i immadurs.
La veu de falset o de la muda és de to agut i de veu ronca. Aquests
pacients refereixen que hi ha ocasions en què el nivell de to vocal descendeix,
especialment quan criden o intenten alçar grans pesos.
Les anomalies
congènites de la laringe es manifesten principalment en lesions de grandària i
massa o anomalies estructurals. Estan caracteritzades per tres símptomes:
- Dificultats respiratòries, causades per
l'obstrucció de la via aèria
- Ronquera,
estridor o crit feble o afònic.
- Disfàgia.
A continuació es mostrem una graella resum amb
alguns tipus de trastorn congènits més
comuns i traumatismes, a més del tipus de rehabilitació que es duria a terme,
seguint una teràpia vocal.
TRASTORN
TERÀPIA
VOCAL
Hemangiomes
subglòtics congènits
En general
són subglòtics i per això el plor del nen no sol estar afectat. Hi pot
haver ronquera, i fins i tot ronquera persistent després de l’extirpació
del tumor.
En aquest
cas estaran indicats exercicis de respiració, control del buf, control i
reducció de l'atac vocal, exercicis de plasticitat laríngia i d'impostació
vocal.
Papil·loma
laringi congènit (papil·lomatosi)
La forma
juvenil del papil·loma laringi generalment comença com un tumor epitelial
benigne que apareix en la porció anterior dels plecs vocals i s'estén
després a la resta de l'epiteli laringi.
Està
indicada si la ronquera persisteix després de la cirurgia.
Estaran
indicats exercicis de respiració, control del buf, potenciació i millora
del tancament glòtic, exercicis de plasticitat laríngia i d'impostació
vocal.
Diafragmes
laringis congènits i atrèsia laríngia
Representen
graus d'oclusió laríngia, causada per diafragmes de teixit connectiu a les
regions subglòtiques, glòtiques i supraglòtica.
No en
necessita llevat que la cirurgia hagi deixat el pacient amb una vora lliure
irregular dels plecs vocals, i aleshores s'haurà de realitzar la teràpia de
la veu per eliminar qualsevol buf i ronquera postoperatoris.
Quists
laringis congènits
Són petits
sacs plens de líquid que es troben a la laringe, principalment en el
ventricle.
Es requereix
per eliminar la ronquera residual .Estaran indicats exercicis de
respiració, control del buf, control i reducció de l'atac glòtic, exercicis
de plasticitat laríngia i d'impostació vocal.
Fissura
laríngia
Obertura entre la laringe i l'esòfag.
La
importància de la teràpia de la veu depèn de l'adequació estructural del
mecanisme laringi per a la fonació, després de la cirurgia.
Fractures
dels cartílags laringis
Possibles
fractures de la laringe i de l'os hioide, però la incidència és
relativament baixa. Pot presentar una paràlisi unilateral o bilateral del
plec vocal.
La teràpia
de veu que es realitza en les paràlisis de corda vocal pot ser beneficiosa,
però la veu generalment romandrà amb buf i ronca per sempre, a causa de les
alteracions permanents de la laringe.
Cremades
químiques de la laringe
Ocorren
generalment en nens i es produeixen per la ingestió de corrosius químics.
La teràpia
vocal dirigida a millorar el tancament glòtic pot ser beneficiosa i un
treball específic sobre la plasticitat laríngia, però les cicatrius i
l’estenosi cicatricials impedeixen una gran millora de la veu.
La veu erigmofònica és una tècnica de rehabilitació de la
veu utilitzada en els casos de les laringectomies.
Normalment, la pèrdua de la veu laríngia es produeix quan un
càncer de laringe danya per complet les cordes vocals i cal fer una laringectomia
total per extirpar-les. El càncer de laringe el solen patir més homes que dones
i la franja d'edat dels afectats oscil·la entre els cinquanta i els vuitanta
anys. No hi ha una etiologia clara sobre les causes d'aquest tipus de càncer,
però sí se sap que està molt relacionat amb hàbits perjudicials com l'alcohol i
el tabac.
La laringectomia total consisteix en l'extirpació completa
de la laringe, des de la base de la llengua fins a arribar a la tràquea. Això
suposa que el parlant ja no podrà produir la seva veu laríngia i haurà de
buscar altres mitjans per comunicar-se. Ací baix vegem representats els efectes de l'extirpació total de la laringe.
La tècnica de la veu esofàgica consisteix a produir un tipus
de veu que es crea en l’esòfag i que resulta més greu i amb una intensitat
menor que la veu laríngia, però que és eficaç en la parla i en la comunicació.
El
primer que passa després d'una laringectomia total és un canvi en l’aparell
respiratori i fonador.
Després de l’operació, la major part de l'aire ja no entra
per les cavitats oral i nasal, sinó per un traqueostoma, el que significa que ja
no es regula la seva temperatura ni s'eliminen els possibles bacteris. El traqueostoma és el conducte que conecta la tràquea directament amb l'exterior, i que podem veure a la imatge de baix. A més a més també se sol perdre part de l'olfacte, cosa que
afecta també el sentit del gust, almenys durant un temps prolongat. Això es deu
al fet que amb prou feines circula l'aire per la cavitat nasal, per això només
es perceben algunes olors intenses.
En conclusió, la veu esofàgica es produeix mitjançant el
mecanisme d’eructe involuntari. L’aire és deglutit i en un moviment de
peristaltisme revertit és expulsar, passant a través de l’esfínter del
constrictor de la faringe. Per a produir la veu esofàgica els pacients han de dur a terme 3 pasos: plenar la boca d'aire, passar l'aire a l'esòfag i fer-lo vibrar amb el mateix. A la imatge de la dreta, podem veure aquests tres pasos il·lustrats. La vibració de la faringe produeix un so que pot ser articulat i convertit en parla.
Font de les imatges i pàgina interessant per a llegir experiències reals amb la veu erigmofònica: Aarón Ben Yusef
A continuació podeu veure dos vídeos de pacients amb laringectomia total que han desenvolupat un molt bon nivell de veu erigmofònica i han recuperat per tant l'habilitat per a comunicar-se de forma oral.
La ressonància és un fenòmen acústic que fa que una
estructura vibratòria en emetre un so excite l'aire d'una càmera, plena també
d'aire, i al mateix temps fa que les parets d'aquesta càmera també vibren. La
ressonància es pot produir de dues formes, o bé per l'excitació de l'aire situat
als voltants, o com a contrapartida per contacte directe de la font sonora amb
les parets de la càmera.
Quan el mecanisme velofaringi funciona de forma inapropiada
es produeixen trastorns com la hipernasalitat, la hiponasalitat o la nasalitat
assimilativa.
La diferencia principal que hi ha entre la hipernasalitat,
la hiponasalitat i la nasalitat assimilativa es que durant la hipernasalitat el
vel del paladar es troba inapropiadament baixat quan es produeixen vocals i
consonants no nasals, mentre que, durant la hiponasalitat, el vel es troba
inapropiadament elevat quan es produeixen consonants nasals. Durant la
nasalitat assimilativa el vel funciona massa lentament quan es parla.
1) HIPERNASALITAT:
Es defineix com una ressonància excessiva durant la producció
tant de les vocals com de les consonants. La hipernasalitat pot ser tant
funcional com orgànica (causada per defectes estructurals o neurològics).
Quan no hi ha defectes estructurals o neurològics que puguen afectar al
tancament velofaringi, parlem d’hipernasalitat funcional.
Els principals errors que podem trobar son:
Errors d'articulació sobretot en aquelles consonants que
requereixen d'una major pressió d'aire per a la seua emissió, com per exemple
les fricatives, seguides de les africades i a continuació de les oclusives.
Emissió nasal, es poden donar també rebufs a nivell
nasal produïts per un petit corrent d'aire nasal sobretot en oclusives i en
fricatives.
Anomalies laríngies relacionades amb un mal ús vocal,
sobretot amb un augment de la intensitat vocal.
El tractament de les
hipernasalitats de tipus funcional passa necessàriament per l'ús de la teràpia
vocal .
2) HIPONASALITAT
La hiponasalitat es refereix a produccions de veu que tenen
molt poca o cap ressonància nasal. La hiponasalitat va normalment associada a
trastorns de tipus orgànic que impliquen alguna obstrucció en la part posterior
de les vies nasals o en la regió nasofaríngia.
El tractament medico-quirúrgic d'aquest trastorn implica la
identificació i l'extirpació de l'obstrucció responsable de la hiponasalitat . El
tractament vocal d'aquests pacients consisteix en la recuperació de la
ressonància nasal mitjançant diferents activitats.
3) NASSALITAT ASSIMILATIVA
Es caracteritza per una ressonància nasal excessiva d'una
vocal quan aquesta es produeix en el context fonètic d'una consonant nasal. Té
un origen normalment funcional i dóna com a resultat una incapacitat per a
obrir i tancar el vel amb la suficient rapidesa com per a mantenir la
ressonància d'una consonant nasal per afectar a una vocal adjacent.
El tractament medico-quirúrgic està contraindicat quan la
nasalitat assimilativa és funcional. Quan és neurogènica ens trobem que encara no existeixen
tècniques per a intervenir en aquest nivell.
