Disòdies i veu cantada

La veu cantada existeix espontàniament, però l’absència de preparació tècnica pot portar diferents problemes futurs. Molts cantants actualment utilitzen micròfon i solen tenir problemes per projectar les seues veus.

En la formació pel cant es poden aplicar algunes regles generals:

• El cant s’ha de percebre per l'audiència com una activitat lliure i natural.
• En cap moment els cantants han de mostrar signes d’esforç en la producció i el manteniment del to vocal.
• Les habilitats per a cantar necessiten temps de pràctica i perseverança per desenrotllar-les plenament.
• La tècnica vocal no ha de ser un fi en si mateixa.

L’extensió tonal en veu parlada està al voltant de 1 octava i la veu cantada en 2 octaves.

Els procediments que s’han descrit per a classificar la veu dels cantants són molt variats i es basen en diferents aspectes: l’extensió tonal, el timbre, la intensitat, el color, el volum, tipus morfològic, la longitud i mida de les Cordes Vocals i altres elements ressonadors.Tanmateix, la veu d’un cantant pot evolucionar conforme va millorant la seua tècnica vocal, per això pot ser precipitat fer-ne una valoració inicial.

Les veus es classifiquen en: soprano, contralt, tenor i baix. La veu de soprano es classifica en soprano i mezzosoprano i la de baix en baix profund i baríton. Les veus d’altura tonal mitjana són les més comunes en un i altre sexe.

A continuació anem a veure un vídeo il·lustratiu de cada tipus de veu:

VEU DE SOPRANO:

VEU DE CONTRALT:

VEU DE TENOR:

VEU DE BAIX: 

LA DISÒDIA

La Disòdia és el terme utilitzat per a definir qualsevol dificultat o alteració en la veu cantada. Les principals disòdies observades en la pràctica del cant són:

• Trencadures de passatge, la fatiga vocal en l’emissió d’aguts o greus.
• Presència de ronquera específica a la regió d’aguts o greus.
• Presència permanent de la ronquera després de l'ús de la veu cantada.
• Dificultats en l'emissió de notes en legato o staccato.
• Dificultats en el manteniment dels canvis en la veu en diversos programes musicals.
• Pèrdua de l’extensió vocal, especialment en el més agut de la tessitura per a cada registre.

FACTORS DE RISC DE DISÒDIA: el reflux gastroesofàgic, infeccions dels òrgans supralaringis, utilització de la veu cantada durant el període menstrual

QUAN S’HA DE BUSCAR L’AJUDA D'UN ESPECIALISTA? 

Hem de buscar l'ajuda d'un especialits quan hi ha presència i permanència de la ronquera després de vint minuts de la utilització de la veu cantada, tant en els assajos com en presentacions; quan tenim sensació de tensió interna excessiva i dolor localitzat en la laringe, sensació de picor, cremor o sequedat, moc i necessitat d’aclarir la gola. També si descobrim trencadures dels passatges, pèrdua de rang vocal, buf en la veu i dificultats en les notes sostingudes en legatto en la nostra veu. Per últim tambñe serà necessari buscar ajuda quan experimentem alteracions de l'articulació temporomandibular, dolor unilateral en la cara i incomoditat en empassar, especialment després de la veu cantada. 

En aquesta pàgina web podem sentir una veu cantada amb lleugera ronquera i molt d'escap d'aire: Defecte al cantar la nota Sol

Veu Professional

Les persones per a les quals és imprescindible l'ús continuat de la seua veu al lloc de treball són el que anomenem professionals de a veu. 

S'inclouen locutors de ràdio i televisió, docents, cantants, polítics, venedors, actors i tots aquells professionals per als quals la veu és una eina de treball.

Els símptomes més freqüents són una pèrdua d’intensitat o potència vocal, ruptures en la veu o pèrdua d’harmònics en el timbre.

Si hi ha un mal ús i abús de la veu de forma continuada més una mala tècnica vocal, poden aparèixer clars signes disfuncionals i inclús orgànics. Quan totes aquestes manifestacions apareixen es el moment de visitar a l'ORL i poder així inicial una teràpia vocal.

Algunes de les variables que incideixen en una mal ús vocal son:

VARIABLES EXTERNES:

• Excés d'hores seguides de treball amb la veu o horaris descompensats.
• Problemes familiars o personals.
• Excés de treball o compatibilitzar el treball amb altres activitats.
• Condicions físiques i ambientals dels llocs de treball, aules, auditoris, carrer, etc.

VARIABLES INTERNES:

• Mals hàbits desenvolupats durant l'exercici de la professió, com cridar o no hidratar la laringe.
• Desatenció o poca preocupació respecte de l'ús vocal en la seua professió.
• Problemes relacionats amb l'ansietat i l'estrès o la pròpia personalitat.
• Problemes de salut relacionats o no amb el funcionament de l'aparell fonador.
• No posseir una tècnica vocal adequada.

Algunes de les mesures que s'han de prendre per a cuidar els possibles problemes que apareixen a la veu, i que serien recomanades pel logopeda a l'inici d'una intervenció, serien:

- El control sobre el tipus respiratori.

- Hidratar la laringe amb aigua.

- Evitar el consum de substàncies tòxiques.

- Evitar beure molt fred o molt calent i consumir aliments irritants.

Disfonia Infantil

Les característiques de la disfonia infantil tenen a veure amb les disfonies Hiperquinètiques, ja que la majoria tenen un component funcional d’abús i/o mal ús vocal, amb o sense lesió.

Els símptomes observables són: veu d’esforç, tensió al coll, veu amb intensitat alterada, ronquera, veu bufada i pèrdua dels aguts. De vegades se suma la sensació de cos estrany, dolor o dificultats d’empassar.

Les disfonies infantils més freqüents són les disfonies adquirides, funcionals, els nòduls i els edemes. La franja d’edats en què hi ha més consultes és la que va dels 8 als 10 anys.

ELS EDEMES FUSIFORMES

Es tracta de lesions molt freqüents en els xiquets. Tenen forma allargada i una extensió major que la dels nòduls. Solen ser bilaterals i poden arribar a ocupar tota l’extensió de la C.V., com podem veure a la imatge de la dreta.

La veu dels xiquets amb aquesta patologia presenta una disfonia severa. La seua intensitat està elevada en veu conversacional. La freqüència fonamental està agreujada i tenen pèrdua d’aguts. 

La veu és perceptivament ronca, bufada, i amb sensacions d’esforç. Són resistents a la rehabilitació vocal i de vegades està indicada la microcirurgia.

En primer lloc per a la rehabilitació es recomana dur a terme un Programa d'Higiene Vocal adaptat a la disfonia infantil, que inclouria pautes com evitar la presència de fum de tabac, assegurar un alt grau d'hidratació del xiquet, evitar ambients amb molt de soroll i convidar a tots el familiar a controlar la intensitat vocal. 

A continuació es duria a terme un Programa de Modificació de la Conducta Vocal, que consistiria en la modificació dels patrons vocals disfuncionals per altres més adequats. Per tal d’aconseguir aquest canvi és comú planificar i proposar programes de modificació de conducta a casa i a l’escola

• A CASA: els pares han de proporcionar uns hàbits vocals adequats que faciliten l’adquisició d’una bona higiene vocal per part del xiquet. No han de castigar els mals usos vocals del xiquet ni reforçar la disfonia fent-li més cas quan està disfònic. Els pares poden ajudar a aconseguir una millora de la respiració, postural, d’higiene vocal i inclús dels usos de la veu que fa el xiquet a casa.
• A L’ESCOLA: no és la responsable del tractament logopèdic del xiquet disfònic, però el tutor pot ajudar que el xiquet amb disfonia evite les situacions en què la veu es pugui danyar i empitjorar.

Els objectius que es treballen en les disfonies infantils són els mateixos que per a les disfonies hiperquinètiques però amb adaptacions pedagògiques.

A continuació adjuntem un vídeo al que podem veure xicotets exercicis que ens servirien per al tractament d'una disfonia infantil.

PUBERFONIES, EL CANVI DE VEU

Es tracta de la incapacitat d’eliminar la veu de to agut de la pubertat i substituir-la per la de to més greu de l’edat adulta, en presència d’una laringe estructuralment normal. Aquest problema s’observa quasi exclusivament en adolescents i adults masculins. Les conseqüències per a un adult que mostra la veu de falset són nombroses: de vegades es creu que són efeminats, passius i immadurs.

La veu de falset o de la muda és de to agut i de veu ronca. Aquests pacients refereixen que hi ha ocasions en què el nivell de to vocal descendeix, especialment quan criden o intenten alçar grans pesos.

Rehabilitació de DISFONIES HIPOQUINÈTIQUES

En aquesta entrada anem a veure com rehabilitaríem una paràlisi de Corda Vocal i un Hiatus, les patologies més característiques de les disfonies hipoquinètiques.

Tractament de Paràlisis de Corda Vocal

El tractament de les paràlisis laríngies ha de corregir la disfunció vocal, l’aspiració (introducció d’aliments per la tràquea) i la ineficàcia tussígena. En aquest vídeo podem veure a l'inici el so d'una veu amb disfonia hipoquinètica per paràlisis cordal i a continuació el funcionament d'una corda vocal paralitzada.

En molts casos serà necessària després de la intervenció logopèdica la cirurgia. El tractament quirúrgic bàsic de les paràlisis és la infiltració intracordal per via endoscòpica de tefló, col·lagen o greix a la corda vocal paralitzada. Al continuació podeu veure una infilració a una corda vocal d'àcid hialurònic per a augmentar el seu volum i millorar així la qualitat de la veu. 

REHABILITACIÓ  VOCAL

L’objectiu és aconseguir que la laringe de la persona afectada puga complir les seues funcions adequadament (respiratòria, d'esfínter, deglutòria i fonatòria). Realitzaríem una estimulació i tonificació muscular, per a que els músculs laringis més tònics compensen i estimulen als afectats per la paràlisi.

La durada de la intervenció serà variable, perquè depèn de factors com l’inici del tractament, l’etiologia, la dedicació del pacient, l’estat general del mateix o la seua motivació. Tanmateix la mitjana de durada d’una reeducació està entre 3 i 4 mesos, amb 2 sessions setmanals que poden anar reduint-se amb l’avanç del pacient. 

Els resultats del tractament són bons en un 80% dels casos, encara que sempre pot quedar un xicoteta dificultat per a projectar i per a cantar.

Els exercicis de rehabilitació que duríem a terme en les sessions amb nostre pacient podem classificar-los en els següents grups:

• EXERCICIS D’ESQUEMA CORPORAL VOCAL: exercicis que potencien el coneixement del propi cos, les tensions que tenim, que ens fan conscients dels mals vicis.
• EXERCITACIÓ DE LA MUSCULATURA DEL COLL: Un exercici d’aquest tipus seria per exemple flexionar el cap cap a l’estèrnum, desprès mirar endavant i desprès al revés, i repetir.
• EXERCICIS DE RESPIRACIÓ I TONIFICACIÓ GLÒTICA: que seran realitzats amb posició decúbit dorsal i amb posició d’asseguts.
• EXERCICIS DE TREBALL DE LA VEU: treballarem les característiques acústiques de la veu, la coordinació fono-respiratòria, el tancament glòtic sostingut i la vibració de la mucosa cordal. Podem ajudar al tancament cordal mitjançant manipulacions laríngies fins que vagin sortint les emissions vocals.

Tractament d’Hiatus

Els hiatus són una patologia caracteritzada per la falta de tonisme muscular a causa d’una disfonia hiperquinètica, un sobreesforç vocal o un mal ús vocal. En els hiatus està indicat el tractament logopèdic com a primera opció, podent passar a la intervenció quirúrgica que hem nomenat a les paràlisis vocals si la persona no millora als 6 mesos de tractament.

En el vídeo de dalt podem veure el funcionament d'unes cordes vocals que no es tanquen per complet al fonar, es a dir, amb un hiatus.

REHABILITACIÓ VOCAL

L’objectiu del tractament és augmentar el tonisme de les dues cordes vocals, i reduir o fer desaparèixer l’hiatus. Per tant es realitzarà una estimulació i tonificació dels grups musculars, per a que compensen als afectats per la hipofunció.

La durada del tractament serà la mateixa i dependrà dels mateixos factors que la explicada anteriorment a les paràlisis. Els resultats de la rehabilitació vocal són bons en un 90% dels casos.

Dins del programa d’intervenció dels hiatus, inclouríem els següents tipus d’exercicis: exercicis d’esquema corporal vocal, exercicis de potenciació de la musculatura del coll, exercicis de tonificació laríngia, exercicis d’impostació vocal, exercicis sobre la duració i exercicis sobre el to de la veu.

Rehabilitació de les DISFONIES HIPERQUINÉTIQUES (I)

La rehabilitació de la veu consisteix en la modificació dels patrons disfuncionals de la mateixa, a més d’instaurar unes bones bases d’higiene vocal. Amb una bona higiene vocal el pacient podrà realitzar els exercicis adequats per modificar els mals patrons.

Pautes per a portar a terme una bona higiene vocal:

1) Evitar ambients amb un excessiu soroll, amb ventilació insuficient i amb canvis bruscs de temperatura.

2)No abusar de substàncies tòxiques, com l’alcohol o el tabac.

3) Seguir programes de repòs vocal parcial o absolut i dur un bon control del to de veu, el ritme i la velocitat amb la que parlem

4) Procurar realitzar una respiració costal-diafragmàtica i coordinada.

5) Evitar el mal ús vocal: crits, atacs glòtics durs, vocalitzacions forçades, etc.

6) Evitar el consum d’aliments o líquids que provoquen irritació o que ens obliguen a aclarir la gola constantment així com beure líquids excessivament freds o calents.

7) Mantenir una bona hidratació de la mucosa laríngia, prenent abundants líquids i fent una bona respiració nasal, que hidrata i neteja l’aire.

Quant ens trobem davant un trastorn orgànic en l'aparell vocal hem de consultar sempre amb l’ORL i desprès iniciar una teràpia vocal; per als professionals que utilitzen la veu com el seu mecanisme de treball es molt important seguir aquestes pautes d’higiene amb els objectius d’eliminar o reduir els comportaments abusius de la veu, reduir la intensitat vocal i ajustar el to de veu a un nivell adequat.

A més a més, per a que es duga a terme una bona rehabilitació també tindrem en compte elements com la postura, la relaxació, la respiració, l’articulació de la veu i la impostació vocal. A continuació explicarem aquests 5 elements.

1) LA POSTURA:

La postura està directament relacionada amb la fonació, per tant una bona posició vertical amb mirada endavant y lleugerament elevada forma part d’un bon comportament per a la projecció vocal. La posició vertical adequada consisteix en una col·locació correcta de la pelvis i de la columna, deixant llibertat de moviments al cap, coll i tòrax.

2) RELAXACIÓ: 

Per a dur a terme una bona rehabilitació vocal és imprescindible desenvolupar unes pautes  generals de relaxació. Aconseguir que el nostre cos no estiga en tensió proporcionarà una millora per al procés de fonació.

3) RESPIRACIÓ:

La respiració és la base de la fonació. Durant la fonació la respiració es torna més rapida i la durada dependrà de la longitud de la frase que volem emitir. No sols dependrà de la capacitat pulmonar sinó també de dur un bon control de la musculatura abdominal i de la tonicitat laríngia.

4) ARTICULACIÓ DE LA VEU:

Per a la projecció de la veu és necessària una bona articulació i per aconseguir-la necessitem una bona mobilitat de mandíbula, llavis i llengua.

5) IMPOSTACIÓ VOCAL:

Impostar la veu es col·locar-la a la caixa de ressonància de manera adequada, per a obtenir el màxim rendiment de la veu amb un esforç mínim.

A continuació els mostrem unes graelles de errors mes comuns posturals i de algunes de postures adequades que deuríem de seguir:

ERRORS POSTURALS

Col·lapsar endavant les vèrtebres cervicals

Tracció intensa cap avall dels músculs de la nuca.

Bloqueig dels genolls i fixació de la pelvis a una posició inclinada endavant i abaixada.

Estrenyiment general de l'esquena y augment de la curvatura de la columna dorsal.

Inclinació dels muscles endavant amb elevació cap a les orelles.

               

POSTURA ADEQUADA

Cap equilibrat de forma còmoda a la part superior de la columna vertebra

Mandíbula solta i relaxada, i mentó sense tendència a desplaçar-se capdavant

Esquena "oberta" amb el màxim d'espai entre els muscles.

Muscles alliberats de postura elevada i tòrax eixamplat.

Pes corporal equilibrat de darrere fins a davant i d'un costat a l'altre.

DISFONIES HIPOQUINÈTIQUES

Una disfonia hipoquinètica és una debilitat fonatoria que engloba formes d’inhibició o de pertorbació que no són degudes a una causa orgànica. En aquestes disfonies podem trobar hipofunció, hipotonia, hipokinèsia i parèsia.

Els símptomes podem dividir-los en dos tipus:

• Subjectius: tensió al coll, als músculs clavicular i als dorsals del coll, tos en empassar, esforç per a produir la veu i pèrdua d’intensitat de la mateixa.
• Objectius: curvatura, escurçament i flaccidesa d’una o de les dues Cordes Vocals, hiatus de diferents formes, estridor laringi, problemes respiratoris i disfàgia.

L'etiologia és molt variada i inclou trastorns originats per lesions neurològiques, manipulacions quirúrgiques, factors de mal ús vocal i factors desconeguts entre altres.

Una afectació molt representativa de les disfonies hipoquinètiques són les Paràlisis de Cordes Vocals, i per això els anem a explicar més detingudament a continuació.

PARÀLISI DE CV UNILATERAL O BILATERAL

- Classificació

• PARÀLISIS RECURRENCIALS: amb alteració del Nervi Recurrent.
• PARÀLISIS DEL NERVI LARINGI SUPERIOR
• PARÀLISIS COMBINADES: lesió del Nervi Laringi Superior + lesió del Nervi Recurrent.
• PARÀLISIS TRUNCULARS: són aquelles que afecten al tronc del pneumogàstric, i poden ser unilaterals o bilaterals.
• PARÀLISIS ASSOCIADES: Quan, a més a més del parell cranial X, queden afectats algun dels parells IX-XI-XII.

En aquesta imatge podem veure una paràlisis de Corda Vocal unilateral

- Etiologia

• CENTRALS: Lesió en centres subcorticals i bulbars. Solen manifestar-se a través del tremolor i paràlisis glossofaríngies associades.
• PERIFÈRIQUES: són el 90% de les paràlisis de Corda Vocal  i estan causades per una lesió del parell cranial X. Les causes més freqüents d'aquesta lesió són els tumors malignes, els traumatismes, la intubació laríngia i la cirurgia de tiroides.

El 90% de les paràlisis són UNILATERALS i les Cordes Vocals es troben en posició para-mitjana o intermèdia, amb escurçament i cert grau d’incurvació, així com els aritenoides avançat i bolcat cap avant.

Les paràlisis unilaterals comencen amb una gran afonia que després es va atenuant, una veu bitonal amb dificultat en l’emissió de sons aguts, fatiga en parlar per la pèrdua de fluix aeri i disfàgia pel mal tancament glòtic.

DISFONIES HIPERQUINÉTIQUES

Dins de les disfonies per mal funcionament de l’ús vocal trobem dos tipus:

- Disfonies per treball vocal excessiu (HIPERQUINÉTIQUES).

- Disfonies per la mala execució vocal (HIPOQUINÉTIQUES).

A continuació en aquesta entrada explicarem en què consisteix una disfonia hiperquinètica.

Una disfonia hiperquinètica és una alteració de la fonació produïda per un treball excessiu.Trobem una etiologia molt variada, des de trastorns originats per qüestions endocrines fins factors sociolaborals o de personalitat.

En aquesta patologia la musculatura cervical, el vel del paladar, la llengua, la mandíbula, els llavis, la faringe i la musculatura abdominal estan en tensió.

Les persones amb disfonies hiperquinétiques també manifesten problemes de major gravetat com:

• Tensió al coll i picor a la gola.
• Monocorditis vasomotora, que consisteix en l'enrogiment d'una de les cordes vocals, i pot anar associat a la tuberculosi o ser simplement un trastorn funcional.
• Rampa vocal, una contracció muscular dolorosa temporal, en un o dos músculs de la fonació.
• Veu de bandes ventriculars, la produïda per les falses cordes vocals o bandes ventriculars.
• Hemorràgia submucosa de les C.V que és un hematoma localitzat en una de les C.V. a conseqüència d'un violent esforç durant la fonació.
• Úlcera de contacte, una ulceració unilateral o bilateral de les C.V. en el seu terç posterior.

Ara bé, les patologies més conegudes que deriven d’aquest tipus de disfonia són les següents:

Nòduls Vocals

Són engrossiments benignes que es localitzen en la vora lliure d'una o ambdues C.V., al terç anterior o als dos terços posteriors. A la imatge de la dreta vegem nòduls a la part inferior de les dues cordes vocals. A la imatge de la dreta, vegem uns nòduls a la part inferior de les dues Cordes Vocals.

Freqüentment es troba més en el sexe femení i en persones que utilitzen molt la seua veu. L'etiologia dels nòduls ve determinada per diferents factors: el tabac, l'alcohol, l'abús o el mal ús vocal, una mala respiració nasal per hipertròfia de cornetes o una història prolongada d'abús de gargarismes i de glopejar.

Pòlips Vocals

Són tumoracions benignes que apareixen en la vora de les C.V. a conseqüència d'un traumatisme. Els pòlips s'observen amb major freqüència en homes que en dones. L'etiologia és variada: traumatismes de la C.V, reaccions a conseqüència d'al·lèrgies, desequilibri tiroide, infeccions de les vies respiratòries altes o abús de l'alcohol i del tabac.

A l'esquerra vegem un pòlip a la part inferior de la Corda Vocal esquerra.

Edema de Reinke

S'anomena així l'edema bilateral no inflamatori de les vores de les C.V., com podem veure a la imatge de la dreta. Aquestes tumoracions mostren una estructura edematosa amb lleugeres fibrosis semblants a pòlips nasals.

Per finalitzar podeu visualitzar en el següent vídeo de les diferents patologies laríngies vistes amb fibroscòpia i entre elles trobarem algunes de les anomenades anteriorment.

Programes d'anàlisi de la VEU

En l’actualitat els recursos tecnològics ens han proporcionat un gran avanç en el món de la intervenció logopèdica. Per al nostre cas, pacients amb disfonia, hem trobat una App que ens ha paregut interessant per a treballar aquest trastorn de la veu.

Voice Analyst és una aplicació que ens permet veure i controlar el to i el volum de la veu. Aquesta App té característiques similars al conegut programa Praat i serveix d’ajuda per a una gran gamma de persones que volen canviar la seu forma de parla. A més a més també es utilitzat per a persones amb trastorns de la veu, com la Disfonia.

És de utilitat per a actors i cantants que treballen amb la veu, o inclús per estudiants de idiomes. En el cas dels professionals del llenguatge podem amb aquesta App analitzar la veu dels nostres pacients, les seus característiques i perfeccionar les qualitats acústiques de la veu.

Podeu entrar al següent enllaç per a saber més sobre aquesta aplicació i descarregar la versió gratuïta: Voice Analyst

DISFONIES PSICOGÈNIQUES

Es tracta d’un tipus de disfonia que consisteix en la pèrdua total o parcial de la capacitat fonatoria degut a factors psicogènics. Es presenta en pacients amb alteracions emocionals de tipus : familiar, laboral, econòmic, afectiu, etc., a nivell laringi.

Podem trobar dins d’aquesta varietat de disfonies, els següents tipus:

- Afonia Histèrica: Falta de producció de veu d’origen psíquic. Els reflexos faringis estan disminuïts.

- Disfonia Obsessiva: Defectes en l’emissió vocal que condueixen a un descens ràpid de la veu amb pèrdua de la mateixa. Exemple: la Fonastènia.

-Trac Vocal: Provocat per la excessiva tendència a parlar o cantar en públic, que impossibilita actuar.

- Fonofòbia: El malalt s’imagina, amb raó o sense, que la seua veu és lletja i desgradable. Té por de parlar fort, articula malament, quasi no se sent el que diu, està ronc i la seu veu és trèmula.

- Disfonia Espàstica: És una disfonia hiperquinètica intermitent d’origen neuròtic que produeix espasmes tant dels músculs laringis i com d’altres implicats en la parla.

- Disfonia Sospirosa: En aquest cas el malalt té una veu d’intensitat baixa amb un timbre sospirós; pareix parlar baix els efectes d’una gran impressió emocional.

En general la disfonia psicògena és d' aparició brusca, més freqüent en dones joves entre 20 y 30 anys. S’associen a un succés de tipus orgànic o bé de tipus emocional.

Els TRAUMATISMES Laringis

Un traumatisme es pot definir com una lesió en els òrgans o en els teixits que es produeix com a conseqüència d’una acció mecànica externa. En aquest cas parlarem de traumatismes a la zona de la laringe, que poden afectar a la veu i ser causa d’una disfonia.

Els traumatismes poden ser classificats en 4 tipus generals:

- Traumatismes tancats o externs. Per exemple, contusions, estrangulacions, fractures de cartílags, luxacions, cremades...

- Traumatismes oberts. Per exemple una lesió per arma blanca.

- Per aspiració, que implica la ingestió de cossos estranys.

- Iatrogènics, causats per procediments mèdics.

A continuació anem a veure 3 traumatismes iatrogènics comuns que poden ser causa d’una disfonia per traumatisme.

Els traumatismes endolaringis són traumatismes ocasionats per maniobres quirúrgiques poc hàbils o per una intubació deficient o massa llarga. El granuloma postintubació és una lesió d'aspecte polipodial, llisa i de color roig que s'instal·la unilateralment o bilateralment en l'apòfisi de l'aritenoide, després d'una intubació anestèsica. A la dreta podem veure un exemple d'aquesta patologia.

També trobem l’estrumectomia, que és l’extirpació d’una glàndula o d’un tumor. Aquest procés quirúrgic pot provocar disfonies a causa del seccionament quirúrgic dels músculs laringis externs.

Per últim la traqueotomia és un procediment quirúrgic a través del qual es crea una obertura al coll per a arribar a la tràquea, com podem veure a la imatge de l'esquerra. En aquest procediment poden veure’s alterats els nervis laringis, produint així una disfonia hipoquinètica per paràlisis de les cordes vocals. La paràlisi laríngia pot ser produïda per una lesió del nervi recurrent o del nervi laringi superior.

Classificació dels trastorns de la veu

A continuació presentem una forma de classificar els trastorns de la veu, depenent de l'etiologia dels mateixos: 

1. Malformacions laríngies

- Definició: Es tracta d’anomalies en la veu que venen donades per alteracions estructurals, congènites o adquirides, de la laringe.

- Símptomes: dificultats respiratòries, ronquera, crit feble o afonia i problemes per a tragar.

2. Inflamacions

- Definició: alteració de la veu a causa d’una inflamació a la laringe o pròxima a la mateixa.

- Alguns tipus: laringitis crònica (quan dura més enllà de 8-10 setmanes), laringopatia professional (conseqüència de l'exercici professional) i laringitis infantil.

3. Traumatismes laringis

- Definició: alteració en la producció de la veu a causa d’un traumatisme intern o extern.

- Alguns tipus: traumatismes endolaringis (per maniobres quirúrgiques poc hàbils), cremades, traumatismes externs.

4. Disfonies funcionals

­- Definició: trastorns de la veu que els mètodes d'investigació clínica no permeten relacionar amb una causa orgànica visible. Poden estar produïdes per una mala funció vocal o poden tenir un origen psicològic.

4.1 Disfonies psicogèniques

- Definició: falta de producció de veu d'origen psíquic. També s'anomena afàsia histèrica o afonia psíquica. No es troba cap patologia a partir de la laringoscòpia.

4.2 Disfonies per mala funció vocal

- Definició: falta de producció de la veu causada per una tècnica vocal deficient, per un treball de la laringe excessiu o mal executat.

- Tècniques vocals deficients: massa intensitat de veu, atac vocal massa dur, respiració incorrecta, utilització d'un to de veu fals, mala articulació i/o ressonància.

A) Disfonies hiperquinètiques o per excés: Els pacients presenten tensió muscular, picor a la gola, necessitat de tossir, una veu forta a l’inici del dia que es degenera al final d’aquest. Les ondulacions de les Cordes Vocals estan reduïdes i la seua separació es més xicoteta que quan la veu és normal.

B) Disfonies hipoquinètiques o per defecte: és tracta de debilitat fonatòria sense presència de causa orgànica que ho justifique.

A continuació vegem un esquema que ens resumeix la classificació exposada:

QUÈ ÉS LA DISFONIA?

Del grec DYS, DIFÍCIL + PHONE, VEU

Conceptes de DISFONIA

- “La disfonia és la pèrdua del timbre normal de la veu per trastorn funcional o alteració orgànica de la laringe” (Perelló, 1980).

- “Es tracta del resultat d’una alteració de la massa, l’elasticitat i la tensió dels veritables plecs vocals” (Prater & Swift, 1986).

- “La disfonia és un trastorn momentani o durador de la funció vocal considerat com a tal per la pròpia persona o pel seu entorn” (Le Huche, 1993).

- “Tota aquella pertorbació que afecta les qualitats acústiques de la veu: altura, intensitat i el timbre” (I. Bustos, 2000).

DISFONIA = TRASTORN DE LA VEU

Entenem per trastorn de la veu els canvis que es produeixen en els paràmetres vocals (freqüència, intensitat, duració i timbre), que poden ser relativament transitoris i  amb origen variable(abús vocal, trastorns vocal amb o sense alteracions anatomicomorfològiques d’origen funcional, d’origen víric o bacterià, traumatismes, etc).

Com podem observar hi ha un sèrie de característiques definitòries d’aquest concepte i són:

- Una alteració laríngia

- Canvis dels paràmetres vocals

- Etiologia funcional VS orgànica

- Afectació tant a nivell físic com a nivell comunicatiu.